Fa una setmana que es va acabar el Festival de cinema fantàstic de Sitges i encara estic en un núvol estratosfèric. I des d’aquest espai que ara enceto em declaro festivalera.
Des de fa anys sóc assídua d’alguns festivals de música. I havia anat a vore alguna pel·lícula a festivals de cinema, però aquest ha estat el primer que he viscut intensament (la butxaca i l’esquena m’han permès veure 11 pel·lícules). Per a mi, anar a un festival és abstreure’m del món real durant uns quants dies i endinsar-me gairebé en un altre planeta, disposada a veure’m constantment sorpresa. I no només pels espectacles, sinó pel públic. Intercanviar unes paraules amb algú que potser no tornaràs a vore mai a la vida, però que per un moment sembla viure al mateix planeta que tu, que sempre has estat una mica extraterrestre, no té preu. I observar, sobretot observar, des de les samarretes que porta la gent (aquests dies n’he vist de boníssimes) fins a les converses a les llargues cues dels cinemes. I després opinar, que tots portem un petit crític a dins.
12 dies, 11 pel·lícules i cinc hores de cua
Abans de fer un breu repàs de les pel·lícules que he vist, dues coses que m’han agradat molt: les pel·lícules es projecten en versió original i el públic aplaudeix durant la projecció, no només al final. I una cosa que m’hagués agradat veure més sovint: no només la presentació de la pel·lícula per part del director, sinó que al final, com en el cas de “Las crueles”, de Vicente Aranda, hi hagués sempre torn de preguntes al director.
- Fri os fra det onde: Aquesta mescla escandinava entre Straw Dogs de Peckinpah i comèdia incòmoda em va agradar. Acostumada com estic a vore només la modernor i la civilització dels escandinaus, aquesta dosi de “garrulisme” nòrdic em va sorprendre.
- Mary and Max: Excel·lent pel·lícula d’animació amb plastilina que narra l’amistat per correspondència d’una nena australiana de mare alcohòlica i pare afeccionat al taxidèrmia i un home de Nova York que pateix d’Asperger, narrada magistralment per Barry Humphries (Dame Edna!). Vaig riure molt i també plorar. Em fa fer la sensació que era una història molt personal, i això encara la fa més extraordinària. Si hagués de triar la pel·lícula que més em va agradar, seria aquesta. No sé si l’estrenaran, però espero que sí i us la recomano.
- Metropia: La vaig trobar avorrida. Potser no va ajudar gaire que les butaques del Retiro són incomodíssimes (a la següent projecció ja vaig portar-me un coixí). Això sí, visualment innovadora.
- Splice: Previsible, tot i que té la seva gràcia. La vaig trobar fosca, molt fosca (i no em refereixo a la il·luminació).
- Morfiy: No sé quant de temps feia que no veia una pel·lícula russa. Em va agradar la història, tot i que no li veig gaire relació amb cap dels gèneres “fantàstics”. Potser perquè s’ensenyen amputacions i altres operacions mèdiques tal com es feien a començaments del segle vint, amb tot luxe de detalls?
- Sessió doble: Survival of the Dead i Død snø: M’ho vaig passar bé. La primera, que és la nova pel·lícula del mestre Romero, em va avorrir una mica, però em va agradar que els més perillosos eren els vius, no els zombies. Una pel·lícula de zombies en clau de western, o a l’inrevés. Amb la segona, la noruega Død snø, vaig riure molt. Una comèdia molt gore, amb zombies nazis, que si ja eren uns cabronassos vius, imagineu-vos com són no-morts.
- La horde: Bèstia a més no poder. Uns vius molt fills de puta i uns no-morts més ràpids que l’Usain Bolt. Una d’aquelles pel·lícules que et fan vindre ganes que no quede viu ni l’apuntador. No sé si es nota, però em va agradar.
- Ghost Busters: D’aquesta ben poca cosa puc dir, només que aguanta bé el pas dels anys i que em va fer sentir que tenia 10 anys un altre cop.
- Las crueles: Vicente Aranda va dir abans de la projecció que el títol original (que de fet era el que es va veure en pantalla) era “El cadáver exquisito”, però que li’l van fer canviar perquè no era prou comercial. Em sembla que “El cadáver exquisito” no només es infinitament més comercial que “Las crueles”, sinó molt més adient. No les vaig trobar gens cruels a les protagonistes (Capucine i Teresa Gimpera). La pel·lícula té una primera part que em va agradar molt, molt a la Hitchcock, una segona part una mica embarbussada i un final bo. La història de la pel·lícula té una mica de la Carta d’una desconeguda, la novel·la de Stefan Zweig (o la pel·lícula de Max Ophüls, com preferiu), però amb la gran diferència que la “desconeguda” té una amiga. I el “Romeo” rep el que es mereix.
- Palermo Shooting: La darrera pel·lícula de Wim Wenders, protagonitzada per Campino, cantant de Die toten Hosen, amb Dennis Hopper en el paper de la Mort i amb una aparició fantasmal de Lou Reed. Una cosa destacable: l’ús que es fa de la música escoltada a través d’un iPod.
Ací s’acaba la breu crònica del festival i s’enceta el meu bloc. La tornada a la realitat ha estat difícil. L’any que ve repetisc segur.
I vosaltres? Hi heu anat? O heu vist alguna d’aquestes pel·lícules o de les altres que s’hi projectaven? Vinga, deixeu-me algun comentari. No tingueu vergonya, que la vergonya cria ronya.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons




