Amb prop de 150 bandes sonores a les seves espatlles, sembla mentida que fins fa ben poc no tingués ni idea de qui era aquest home. I això que de ben xicoteta que em sé la “lletra” del “Mah Nà Mah Nà” de memòria. Va ser farà poc, mirant Ocean’s Twelve que vaig escoltar una peça fantàstica que s’anava repetint en algunes escenes. I gràcies a aquest gran invent que és l’Spotify, vaig veure que es deia “Crepuscolo sul mare” i que era d’un tal Piero Umiliani. Un parell de clics més i ha estat un no parar.
Amb unes melodies contagioses i tocs de jazz, bossanova i fins i tot una mica d’electrònica ací i allà, la música d’Umiliani se’t queda al cap des de la primera escolta. Hi ajuda que normalment es repeteixen dos o tres temes amb diferents interpretacions i instruments, però sense arribar-se a fer pesats.
Amb aquest hivern lleig i plujós que hem tingut, la música d’Umiliani m’ha salvat de més d’un “baixó”. I si li he de posar una imatge seria aquesta:
Alcossebre, començaments de la dècada dels vuitanta
(Per cert, no cerqueu aquest paisatge, que ja no existeix. Afegiu-li un munt de ciment i una pila de gent i és el que voríeu avui.)
Segurament no val gaire la pena vore la majoria de les pel·lícules a les quals va posar banda sonora. Però us recomano que doneu una oportunitat a la seva música.
Per escoltar la música d’Umiliani (que d’això es tracta) i no parar de xiular:
Piero Umiliani a Spotify (cal tenir el programa instal·lat i un compte d’usuari)
Personalment em quedo amb les bandes sonores de “5 bambole per la luna d’agosto”, “Svezia, inferno e paradiso”, “La legge dei Gangsters” i “La morte bussa due volte”, i amb el recopilatori “Fischiando in Beat”.
Per saber-ne més:
Lloc oficial (en italià)
Entrada a l’IMDB (en anglès)
Entrada a la Viquipèdia (en anglès)
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons
