Amb unes melodies contagioses i tocs de jazz, bossanova i fins i tot una mica d’electrònica ací i allà, la música d’Umiliani se’t queda al cap des de la primera escolta. Hi ajuda que normalment es repeteixen dos o tres temes amb diferents interpretacions i instruments, però sense arribar-se a fer pesats.

Amb aquest hivern lleig i plujós que hem tingut, la música d’Umiliani m’ha salvat de més d’un “baixó”. I si li he de posar una imatge seria aquesta:

Alcossebre, començaments de la dècada dels vuitanta

(Per cert, no cerqueu aquest paisatge, que ja no existeix. Afegiu-li un munt de ciment i una pila de gent i és el que voríeu avui.)

Segurament no val gaire la pena vore la majoria de les pel·lícules a les quals va posar banda sonora. Però us recomano que doneu una oportunitat a la seva música.

Per escoltar la música d’Umiliani (que d’això es tracta) i no parar de xiular:
Piero Umiliani a Spotify (cal tenir el programa instal·lat i un compte d’usuari)

Personalment em quedo amb les bandes sonores de “5 bambole per la luna d’agosto”, “Svezia, inferno e paradiso”, “La legge dei Gangsters” i “La morte bussa due volte”, i amb el recopilatori “Fischiando in Beat”.

Per saber-ne més:
Lloc oficial (en italià)
Entrada a l’IMDB (en anglès)
Entrada a la Viquipèdia (en anglès)

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons

L’altre dia vaig comprar el DVD de Rosemary’s Baby (La llavor del diable, desafortunat títol) i, tros de soca de mi, se’m va ocórrer llegir la contraportada, a veure les excel·lències que cantaven els distribuïdors de la pel·lícula. Si no l’heu vista encara i agafeu el DVD, no se us ocórrega fer-ho, perquè entre el títol i el primer paràgraf de la contraportada, us espatllaran tot l’argument. Digueu-me innocent, però pensava que les sinopsis estaven pensades per fer un resum general de l’argument per incitar a veure la pel·lícula, sense explicar-lo tot.

... Y, POR FAVOR, NO REVELE VD. EL FINAL. NO DISPONGO DE OTRO.

Sembla que la moda aquesta dels “spoilers” ha arribat també a llocs on no t’esperes trobar-la. Personalment, hi tinc al·lèrgia. Una altra cosa seria llegir anàlisis en profunditat, anar directament a llocs web amb el típic advertiment “Spoiler Warning” o visitar blocs com aquest; ja saps al que t’arrisques. Digueu-me rara, però si no he vist una pel·lícula o una sèrie de televisió o no he llegit un llibre, no vull que m’expliquen tot l’argument a la sinopsi. Demano gaire?

P.D. Com que la qüestió és queixar-se, senyors de les “majors”, podrien vostès incloure subtítols en català als DVDs? (I el doblatge en català, tot i que evito els doblatges com la plaga, però m’esforço molt per entendre les persones que volen veure-ho tot doblat). Per exemple, la pel·lícula que esmento al començament de l’entrada està doblada al català segons eldoblatge.com, però al DVD que vaig comprar a Barcelona no veig ni el doblatge ni els subtítols al català enlloc. No sé on vaig sentir que “qui paga, mana” i que “el client sempre té la raó”, però deuen ser llegendes urbanes.

Post P.D. Ben mirat, més que una entrada protesta, m’ha quedat una entrada “pataleta”. Que no servisca de precedent.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons

"Just where do you suppose he cut her up? Of course, the bathtub!" (I on creu que l'ha esquarterada? És clar, a la banyera!)

Ah, el cinema i el menjar! Per separat, dos grans plaers, i junts ni us ho explico: escenes memorables al voltant d’un àpat, converses sobre el menjar, i ja no us dic res si a sobre se li donen altres utilitats, com la cuixa de xai utilitzada com a arma contundent al magnífic relat “Lamb to the Slaughter”, de Roald Dahl (part d’un llibre absolutament recomanable, Tales of the Unexpected, que crec que està traduït al català com a “Històries imprevistes” o alguna cosa semblant), que Almodóvar va saber aprofitar molt bé a “¿Qué he hecho yo para merecer esto?” i que Hitchcock va adaptar per a la televisió en un dels capítols que va dirigir d’Alfred Hitchcock Presents.

Barbara Bel Geddes i la cuixa en qüestió

Això sí, tot té un límit, i fins i tot a mi hi ha escenes que em fan treure la gana, com el banquet a Indiana Jones i el temple maleït, amb la seva sopa d’ulls i els seus cervells de mico. Ecs, ecs, ecs.

I dit tot això, amb aquesta entrada compleixo un dels propòsits d’any nou: reactivar el bloc. Stay tuned.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons

Des de fa anys sóc assídua d’alguns festivals de música. I havia anat a vore alguna pel·lícula a festivals de cinema, però aquest ha estat el primer que he viscut intensament (la butxaca i l’esquena m’han permès veure 11 pel·lícules). Per a mi, anar a un festival és abstreure’m del món real durant uns quants dies i endinsar-me gairebé en un altre planeta, disposada a veure’m constantment sorpresa. I no només pels espectacles, sinó pel públic. Intercanviar unes paraules amb algú que potser no tornaràs a vore mai a la vida, però que per un moment sembla viure al mateix planeta que tu, que sempre has estat una mica extraterrestre, no té preu. I observar, sobretot observar, des de les samarretes que porta la gent (aquests dies n’he vist de boníssimes) fins a les converses a les llargues cues dels cinemes. I després opinar, que tots portem un petit crític a dins.

L'Auditori del Melià, Sitges

12 dies, 11 pel·lícules i cinc hores de cua

Abans de fer un breu repàs de les pel·lícules que he vist, dues coses que m’han agradat molt: les pel·lícules es projecten en versió original i el públic aplaudeix durant la projecció, no només al final. I una cosa que m’hagués agradat veure més sovint: no només la presentació de la pel·lícula per part del director, sinó que al final, com en el cas de “Las crueles”, de Vicente Aranda, hi hagués sempre torn de preguntes al director.

• Fri os fra det onde: Aquesta mescla escandinava entre Straw Dogs de Peckinpah i comèdia incòmoda em va agradar. Acostumada com estic a vore només la modernor i la civilització dels escandinaus, aquesta dosi de “garrulisme” nòrdic em va sorprendre.
• Mary and Max: Excel·lent pel·lícula d’animació amb plastilina que narra l’amistat per correspondència d’una nena australiana de mare alcohòlica i pare afeccionat al taxidèrmia i un home de Nova York que pateix d’Asperger, narrada magistralment per Barry Humphries (Dame Edna!). Vaig riure molt i també plorar. Em fa fer la sensació que era una història molt personal, i això encara la fa més extraordinària. Si hagués de triar la pel·lícula que més em va agradar, seria aquesta. No sé si l’estrenaran, però espero que sí i us la recomano.
• Metropia:  La vaig trobar avorrida. Potser no va ajudar gaire que les butaques del Retiro són incomodíssimes (a la següent projecció ja vaig portar-me un coixí). Això sí, visualment innovadora.
• Splice: Previsible, tot i que té la seva gràcia. La vaig trobar fosca, molt fosca (i no em refereixo a la il·luminació).
• Morfiy: No sé quant de temps feia que no veia una pel·lícula russa. Em va agradar la història, tot i que no li veig gaire relació amb cap dels gèneres “fantàstics”. Potser perquè s’ensenyen amputacions i altres operacions mèdiques tal com es feien a començaments del segle vint, amb tot luxe de detalls?
• Sessió doble: Survival of the Dead i Død snø: M’ho vaig passar bé. La primera, que és la nova pel·lícula del mestre Romero, em va avorrir una mica, però em va agradar que els més perillosos eren els vius, no els zombies. Una pel·lícula de zombies en clau de western, o a l’inrevés. Amb la segona, la noruega Død snø, vaig riure molt. Una comèdia molt gore, amb zombies nazis, que si ja eren uns cabronassos vius, imagineu-vos com són no-morts.
• La horde: Bèstia a més no poder. Uns vius molt fills de puta i uns no-morts més ràpids que l’Usain Bolt. Una d’aquelles pel·lícules que et fan vindre ganes que no quede viu ni l’apuntador. No sé si es nota, però em va agradar.
• Ghost Busters: D’aquesta ben poca cosa puc dir, només que aguanta bé el pas dels anys i que em va fer sentir que tenia 10 anys un altre cop.
• Las crueles: Vicente Aranda va dir abans de la projecció que el títol original (que de fet era el que es va veure en pantalla) era “El cadáver exquisito”, però que li’l van fer canviar perquè no era prou comercial. Em sembla que “El cadáver exquisito” no només es infinitament més comercial que “Las crueles”, sinó molt més adient. No les vaig trobar gens cruels a les protagonistes (Capucine i Teresa Gimpera). La pel·lícula té una primera part que em va agradar molt, molt a la Hitchcock, una segona part una mica embarbussada i un final bo. La història de la pel·lícula té una mica de la Carta d’una desconeguda, la novel·la de Stefan Zweig (o la pel·lícula de Max Ophüls, com preferiu), però amb la gran diferència que la “desconeguda” té una amiga. I el “Romeo” rep el que es mereix.
• Palermo Shooting: La darrera pel·lícula de Wim Wenders, protagonitzada per Campino, cantant de Die toten Hosen, amb Dennis Hopper en el paper de la Mort i amb una aparició fantasmal de Lou Reed. Una cosa destacable: l’ús que es fa de la música escoltada a través d’un iPod.

Ací s’acaba la breu crònica del festival i s’enceta el meu bloc. La tornada a la realitat ha estat difícil. L’any que ve repetisc segur.

I vosaltres? Hi heu anat? O heu vist alguna d’aquestes pel·lícules o de les altres que s’hi projectaven? Vinga, deixeu-me algun comentari. No tingueu vergonya, que la vergonya cria ronya.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons